Santiago Rusiñol (1861-1931), nascut en el si de la burgesia catalana, simbolitza una personalitat intensa i complexa, amb una visió melancòlica, amarga i desencantada de la vida. El seu caràcter ingenios i cosmopolita fa d’ell un referent d’allò què els espanyols consideren la Catalunya cívica. L’obra és una reivindicació de l’art com a pàtria universal, a partir de Rusiñol, contra les pàtries identitàries.

Sol sobre l'escenari, Homar interpreta tots els papers del muntatge (el narrador, el senyor Linh i el senyor Bark) i juga amb tots els recursos escènics: acció dramàtica, paraules, imatges, música, so, projeccions... portant a escena una història sobre la soledat i sobre l'anhel de comunicar-se amb els altres.

Cinc col·legues d’una Banlieu de París es troben una nit per cremar un cotxe d’algú molt ric. Des de fa uns dies, varis incendis han estat provocats a diversos llocs, destruint vehicles. Els fills dels fills dels immigrants que van arribar sense res al país encara se senten aliens a ell. Europa no els ofereix aquells valors que coronen la seva bandera.

Què passa quan es retroben tres “ex actrius” unides per l’èxit i separades pel fracàs? I què passa si en el seu camí es creua un hipnotitzador que fuig de la justícia i que assumeix davant d’elles la falsa identitat d’un dramaturg escocès? T de Teatre, una de les companyies teatrals més populars del país, s’uneix a l’autora i directora Denise Despeyroux per protagonitzar aquesta fantasiosa proposta amb humor i pinzellades de drama.

A la Rambla de les Flors, s’hi passegen amb tota promiscuiïtat les múltiples facetes de la calidoscòpica realitat barcelonina. Testimoni d’excepció de les agitacions polítiques, la parada de l’Antònia ofereix perfums i colors a tothom que s’hi vol acostar, mentre resta fidel al passeig que l’ha vist créixer. I avui, vuit dècades després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.

“Yo escribia para ella. Y cuando faltó su juicio, me falló la referencia. Dejé de escribir y esta situación duró años. En este tiempo pensé, a veces, que todo se habia terminado”. Miguel Delibes

"Hay que escuchar a Sacristán en la cumbre de su arte, interpretando a un hombre umbrío por la pena / casi bruno". Marcos Ordoñez, El Pais

“Sacristán respira sobre el escenario y lo colma de humanidad sin necesidad de recurrir a artificios” El diario de Córdoba